I ara postals de Nadal?!

Si encara no has fet les teves postals de Nadal i no saps què posar-hi aquí tens unes quantes idees per no acabar dient sempre el mateix!

-Aposta pel multilingüisme i felicita el Nadal en diverses llengües:

Bon Nadal (català), Joyeux Noël (francès), Merry Christmas (anglès), Feliz Navidad (espanyol), Buon Natale (italià), Fröhliche Weihnachten (alemany), Sheng Tan Kuai Loh (mandarí), Sretan Bozic (croat), Gajan Kristnaskon (esperanto), Eftihismena Christougenna (grec), Hartelijke Kerstroeten (holandès), Shinnen Omedeto (japonès), Mo'adim Lesimkha (hebreu), Zorionak eta Urte Berri On! (euskera), Boze Narodzenie (polonès), Boas Festas (portuguès), Sarbatori vesele (romanès), Hristos Razdajetsja (rus), God Jul (suec), Hristos se rodi (serbi), Noeliniz Ve Yeni Yiliniz Kutlu Olsun (turc), I'D Miilad Said ous Sana Saida (àrab), Bon Nadau e Erós An Nau (aranès), Shenoraavor Nor Dari yev Pari Gaghand (armeni), Nedeleg laouen na bloav ezh mat (bretó), Vasel Koleda; Tchesti nova godina! (búlgar), Zalig Kerstfeest en Gelukkig nieuw jaar (flamenc), Boldog Karácsonyt! (hongarès), Nollaig Shona Dhuit (irlandès), Natale hilare et Annum Nuovo! (llatí), Polit nadal e bona annada (occità)...

-Si ets més clàssic aquí et deixo unes quantes línies de collita pròpia:

"El fred hivern arriba per regalar-nos el Nadal que ens omple de llum i d'il·lusió"
"Quan la il·lusió ens omple el cor, com caramels les butxaques d'un nen, respirem Nadal"
"I si tot l'any fos Nadal?"
"El teu somriure, el meu millor Nadal"
"Perquè només Nadal ens permet tancar els ulls i continuar veient la llum dels estels; respirar sentint el perfum de les il·lusions i començar un nou any com si fos el primer de la nostra vida."


-També pots donar un cop d'ull als blocs de poesia i copiar-ne alguns versets...
http://www.angeldaban.com/modules.phpname=Content&pa=showpage&pid=68

http://darabuccatala.wordpress.com/2007/12/04/bon-nadal/

http://aulapoesianadal.blogspot.com/

EL DIA QUE VAIG NÉIXER

El dia que vaig néixer fou un dia especial, sobretot pels meus pares, pels avis, amics... però també per a mi. Aquell dia jo començava un llarg viatge, el viatge de la meva vida...

DANI CANALS LAVADO: dimecres 10 de juliol 1995
Ara fa 5016 dies, a Miguek Induráin li faltaven 10 segons per començar la seva crono que podia decidir el guanyador de l'etapa i el Tpur de França. Quan estàvem al cotxe, jo i la meva mare i el meu pare, amb la ràdio posada escoltant la crono, entràvem a Manresa, anant cap a l'hospital. Quan vam arribar a l'hos`pital Induráinja feia 5 minuts que havia començat, i semblava que no li anava gaire bé. Un cop dins de l'hospital vàrem anar corrents cap a la sala, la meva mare ja tenia un munt de contraccions i jo que volia sortir per veure com Induráin guanyava el Tour, les coses continuaven malament perquè els seus rivals li treien molta diferència, però encara li quedaven 30 km per acabar. El doctor va arribar i jo empenyia cada cop més cosses perquè volia veure l'arribada o almenys sentir-la. A Miguel Induráin li faltaven 10 km pel final i va retallar bastant tros sobre els seus rivals, només el separaven 7 segons d'ells. Ja treia el cap quan a Induráin li faltaven 870 metres per arribar i portava un desaventaAl ca d'uns dies quan vaig poder tornar a casa, per la tele vaig veure repetida la crono i seguidament la celebració que va fer al seu poble.

SIHAM BELHADI: Divendres 3 de febrer 1995
Una dia qualsevol, que ja tenia ganes de sortir i veure llum, sentia com la meva mare estava al llit amb la ràdio al costat que no parava de dir el mateix posés l'emissora que posés.
Explicava, un home gran segurament, per la seva veu, que aquell divendres tres de febrer del 1995, havia començat una guerra entre equatorians i peruans. Repetia i repetia que possiblement havien mort desenes de persones innocents, que els havien mort a primera hora del matí tirant milers de fusils contra les cases.
Més tard, la meva mare va posar la tele i vaig sentir que una senyora explicava que la guerra ja s'estava a punt d'acabar, i pocs minuts després vaig sentir que ja havia arribat l'hora de sortir de aquell lloc fosc on estava i vaig començar a donar-li puntades de peu a la meva mare, i poc després vaig veure que una llum m'il·luminava.

10 MOTS PER UNA HISTÒRIA

Deu mots són ben poca cosa, no creus? Doncs l'Aida, el Dani, l'Albert, l'Eli i el Bernat n'han tingut prou per escriure una historieta. Van treure deu mots a l'atzar de dins d'un sac i ... caps a pensar! Mireu quin és el resultat:

El Dani i l'Aida n'expliquen una de màgia: EL BOLÍGRAF MÀGIC
Hi havia una vegada una amiga d'un amic del meu pare, que es deia Mariona, que tenia un bolígraf blau que escrivia sol.
Un dia la professora escrivia a la pissarra i va veure que la nena estava escrivint molt. Va anar a la seva taula i va veure que no parava d'escriure ella ja li va dir que el bolígraf escrivia sol però la professora no s'ho va creure.
Un dia la nena va preguntar als seus amics:
Vosaltres creieu que el bolígraf escriu sol?
Que babau que ets!
I van marxar ignorant-la.

Van anar a un sopar familiar. I mentre menjaven la Mariona va preguntar a uns vells de la família que no tenia ni idea de qui eren.
Vosaltres us creuríeu que tinc un bolígraf que escriu sol?
Ai tu quina nena més entremaliada com pots dir aquestes bajanades.
I la nena es va quedar callada pensant que ningú la creia.
Va decidir no pensar-hi més fins que algú trobés aquell bolígraf entremaliat. Fins que algú se la creiés i decidís que podrien fer molts treballs de col·legi sense pensar res. Ja que el bolígraf escrivia sol.

VIATGE AL COR DE SANT LLORENÇ

La vida és un llarg viatge. El meu va començar el dia que vaig decidir anar a esquiar al Port del Comte. Uns amics m’havien dit que l’estació estava força bé i em queia relativament a prop de casa, tal com m’indicava el Google Earth. Així que vaig carregar tots els trastos al cotxe, i cap a la muntanya hi falta gent! Vaig fer la meva primera parada en un poblet anomenat Sant Llorenç de Morunys, volia fer un mos i de passada informar-me sobre el seu club d’esquí, de gran renom a la comarca. Vaig aparcar prop d’una plaça i em vaig enfilar per unes escaletes que duien a un tal bar Jardí. Vaig fer un bon esmorzar, d’aquells que ja només et pots permetre en un raconet de món. Em vaig cruspir dues torrades amb tomàquet i un bon formatge de cabra, -de la formatgeria Les Roques, d’aquí del poble- em va fer saber l’home de darrere la barra. Vaig somriure i després de pagar vaig dirigir-me cap a la caseta d’informació i turisme que havia vist mentre aparcava el cotxe. La vaig trobar tancada, així que vaig pensar que un cop a pistes ja demanaria a algú altre la informació. Vaig pujar al cotxe i aquella carraca va començar a fer el tonto : grrrrr grrrrr grrrrr... M’estava començant a posar negre, qui m’havia manat a mi parar en aquell maleït poble que segurament no tenia ni mecànic! I aquell endimoniat cotxe per quins set sous no arrencava?! I per postres allò semblava un desert: -és que ningú passejava per aquest poble?!- Ah calla sí! Vaig veure un padrí que devia fer la passejada matutina; vaig aixecar el braç per cridar-lo sense gaire esperança que em pogués ajudar, però si més no, era l’única possibilitat que tenia i bé ho havia de provar. Després d’una breu salutació vaig exposar-li la situació a aquell bon home, ell va somriure com si tal cosa, com si allò no fos cap problema –és que no veia que estava perdut al cul del món!- vaig demanar-li el mòbil o el telèfon d’algun mecànic de la zona. Em va dir que ell d’aquestes coses no en sabia, però que si pujava carrer amunt trobaria un tal Sabata, que es veu que era mecànic, i que si baixava carrer avall trobaria un tal Pitus, que també ho era, i si no, podia provar amb un tal Subirana, -sí home sí, a Cal Fregalló, allà a les Amèriques-. Vaig deduir que les Amèriques devien ser un carrer, però com la cosa no m’havia quedat gaire clara vaig decidir provar sort amb el tal Sabata. Aquell paio va baixar sense gaire pressa, xerrant sobre el temps i com si el meu cotxe no l’amoïnés gaire; es veia una persona agradable i semblava un bon comerciant, però en aquell moment a mi l’únic que m’importava era que m’arreglessin la maleïda llauna i poder baixar quatre pistes tranquil·lament, tal i com havia previst a l’inici de les meves vacances. Vaig obrir el capó del cotxe, l’home es gratava els cabells negres amb una mà alhora que traginava el motor amb l’altra. Finalment va exclamar: -Ho tens fotut, noi! Em sembla que hauràs de fer nit al poble.- Ni de conya, vaig pensar, ara mateix me n’anava a veure el tal Pitus o el Subirana aquell. No em va caldre. El Sabata em va dir que ell ara no tenia la peça que se m’havia espatllat, em va dir el nom, però sóc molt dolent en mecànica i no el recordo, però que l’acompanyés al taller perquè telefonaria al Pitus o al Subirana. –Però què passa en aquest poble!!! Que no saben què és la competència!!!- No vaig tenir sort, la peça en qüestió s’havia de demanar. Em van dir que trigaria dos o tres dies. El món em va caure a sobre, tenia una setmana de vacances i m’havia de passar un parell de dies perdut en un poble de mala mort, això sí, amb tres mecànics que no tenien recanvis! El Sabata em va dir que de camí cap al cotxe trobaria un hostal i un hotel, La Catalana i el Piteus, vaig decidir-me pel primer. Una jove encantadora em va atendre, em sembla que va ser la primera alegria del dia, bé, si no tinc en compte l’entrepà de formatge. Vaig pujar a l’habitació, vaig obrir la bossa on portava la roba, però vaig optar per no desfer-la, potser amb una mica de sort, només m’hi caldria passar una nit. De seguida es va fer l’hora de dinar, així que vaig tirar cap al menjador de l’hostal. La noia no hi era, al seu lloc hi havia un home de cabells grisos, no gaire alt i amb uns elàstics que li subjectaven els pantalons de forma graciosa. Vaja, continuava la meva ratxa! Em va llegir el menú: tot pintava bé, em va costar decidir-me. Finalment, un trinxat i fricandó. Ell mateix m’ho va recomanar, i he de dir que la va encertar, molt bo. Aquell àpat em va fer recobrar una mica els ànims, sobretot les postres, una copa de iogurt natural arribada a taula de la mà de la jove que m’havia donat l’habitació. Només li vaig somriure lleument, ja em passaven aquelles coses a mi, quan veia una xicota maca el meu coeficient intel·lectual descendia a nivells insospitables i l’únic que se m’acudia era somriure. Després del iogurt em va portar un cafè i em va demanar com havia anat el dinar; no sé ben bé com va anar la cosa, ja us he comentat el meu problema amb les noies guapes, però vam acabar parlant de mi, de com havia anat a parar allà... La noia va voler treure ferro a l’assumpte i es va oferir per acompanyar-me a fer un volt aquella mateixa tarda. No m’ho podia creure, que allò em passés a mi! Evidentment vaig acceptar encantat, quina altra cosa podia fer!
Aquella tarda, vam començar la visita per l’església del poble, la noia era una apassionada de l’arquitectura i em va explicar amb tot detall les característiques del temple: malgrat els saquejos que va sofrir durant la guerra civil l’església, d’estil romànic, conserva una sèrie d’obres com el fragment de pintura mural del segle XIV, el retaule gòtic, les restes de l’altar major barroc, la capella i altar xorigueresc de la Mare de Déu dels Colls i el retaule de Sant Miquel i Sant Joan del XV
–Caram, amb la piteua, així és com en diuen als de Sant Llorenç, els piteus, en sabia un niu! i val a dir que jo no sóc massa d’esglésies ni de monuments, bé de monuments com la Colls sí, que és el nom de la xicota de l’hostal.
Després vam fer un tomb pel casc antic: carrerets estrets i pendents amb botiguetes d’esports, decoració, forns de pa, un estanc... al final aquell poble no estava tan malament com em pensava i la companyia era molt agradable.
Vaig voler convidar la Colls a prendre alguna cosa, però va refusar la invitació molt cordialment dient-me que havia de tornar a l’hostal per ajudar son pare, aviat s’haurien de servir els sopars. Em vaig excusar per haver-li robat tant de temps, i li vaig demanar si hi havia alguna llibreria per poder comprar algun llibre per llegir aquella nit. Ella va somriure i em va dir que a la Canal hi venien una mica de tot: llibres, premsa, llaminadures i fins i tot em podia connectar a internet. Però que també davant de l’hostal, al costat de la Caixa, hi havia la biblioteca, segur que si m’acompanyava, la Ramona, la bibliotecària, em podria recomanar i deixar alguna cosa. Així ho vam fer, i abans d’entrar a l’hostal vam passar per la biblioteca. Hi havia una bona colla de criatures fent deures, jugant amb els ordinadors... semblava difícil poder concentrar-se en aquella biblioteca; de seguida vaig veure que la Ramona tenia bona mà amb la canalla. Em va prestar un parell de llibres: una novel·la d’en Murakami i un llibre sobre el poble escrit per Manuel Segret. Quan vaig pujar a l’habitació vaig intentar llegir la novel·la: Kafka a la platja, no em podia concentrar, anava repassant mentalment tot el que havíem fet amb la Colls; així que vaig decidir fer un cop d’ull al llibre d’en Manuel Segret sobre Sant Llorenç. Vaig descobrir que el poble mantenia l’estructura medieval formada per un clos emmurallat en forma de pentàgon irregular on antigament hi havia cinc portals, un a cada angle. Ara, però, només en restaven quatre, tal i com la Colls m’havia ensenyat. No sé per què, però vaig començar a desfer la bossa i abans de baixar al menjador ja tenia tota la roba col·locada a l’armari. Em vaig asseure a taula tot il·lusionat esperant qualsevol sopar, tant era, però volia tornar a veure la Colls. Vaig acabar-me el sopar, la Colls no sortia per enlloc, potser m’havia enganyat i havia refusat la meva invitació amb l’excusa dels sopars... Vaig decidir anar a prendre l’aire, em vaig abrigar bé estàvem a finals de gener i feia força fred. Hi havia una lluna espectacularment plena, que no deixava que el vespre s’acabés convertint en nit. Unes veus infantils em van sorprendre, cantaven alguna cançó popular, corrien en grupets d’una casa a l’altra i després s’ensenyaven una mena de botí. Jo me’ls mirava atentament, quan vaig notar una mà sobre la meva espatlla: -Hola, hem anat de bòlit aquesta nit, romeus- No us podeu imaginar el bot que em va fer el cor, aquella veu...
–Romeus? Vaig demanar jo- Sí, no havia pensat a explicar-t’ho abans, és un costum del poble, la canalla passa per les cases cantant una cançó a canvi d’alguna cosa per menjar o diners, després a l’escola i a la SES fan un dinar de germanor i guarden els calerons per a l’excursió de final de curs- va respondre gentilment la Colls. I va afegir: -parlant de sortides, et ve de gust una excursió de lluna plena?
-Una excursió de lluna plena?- vaig repetir, la veritat és que amb la Colls tot em venia de gust. En comptes d’explicar-m’ho em va arrossegar del braç cap a un tot terreny que hi havia aparcat a la plaça: -Puja!- exclamà. -Però on em portes?- per resposta vaig obtenir una rialla, el cotxe es va posar en marxa i enfilàvem una carretera estreta amb alguns revolts. –Tu anaves al Port del Comte, no? T’agrada la neu, això em vas explicar, no?
-Sí, sí i tant, però no crec pas que ens obrin les pistes al vespre- La Colls va tornar a riure. Al cap d’una mitja hora vam arribar a les pistes d’esquí d’un poble anomenat Tuixén, la Colls es va dirigir cap una caseta de fusta, jo la seguia. Em vaig quedar darrere seu mentre ella parlava amb l’home de la taquilla; es va girar al cap d’uns minuts amb quatre raquetes de neu i un gran somriure. Jo també vaig somriure, com un babau, aquella piteua no deixava de sorprendre’m, al final potser sí que serien les millors vacances que podia haver previst. Ens ho vam passar d’allò més bé, una nit freda, riallera i clara ens abraçava mentre caminàvem sobre la neu. Vaig arribar a l’hostal amb una barreja de sensacions difícils d’explicar: cansat, content, il·lusionat, nerviós... L’endemà a primera hora del matí el mòbil em despertava, era el Sabata: -Ep noi, bon dia! Que potser t’agafo al llit?- No va esperar resposta i va continuar tot engrescat: -has estat de sort, ja la tenim aquí!- Ja la tenim aquí, ja la tenim aquí, no m’havia dit dos o tres dies? Què passa en aquest poble que el missatger és el més ràpid de Catalunya?!- Quan finalment vaig reaccionar, vaig dir-li: -Tranquil no hi ha pressa-
-No hi ha pressa!!! No m’ho va semblar pas ahir! De tota manera demà t’ho tindré enllestit.
Aquell Sabata només em donava males notícies. Primer, que no hi havia recanvi i ara, que el recanvi arribava massa aviat. I per postres trucaven a la porta, qui coi devia ser! Vaig entreobrir la porta, anava en pijama, i novament aquella rialla. –Ep Colls em treus del llit!
-Ja m’ho pensava, estàs molt cansat?
-No, no -vaig mentir
-És que avui fa un dia preciós i he pensat que t’agradaria fugir una mica de tanta muntanya i fer la ruta del Pratformiu. L’erosió va fer una bona feina i els prats són una passada.
Només vaig poder somriure, aquella piteua era realment formidable!
-Vinga, afanya’t, t’espero al menjador amb un bon esmorzar, avui ens convindrà!
Vam passar un dia genial, aquell paisatge us puc ben dir que no deixa a ningú indiferent. La Colls diu que a la primavera encara és més bonic: prats esquitxats de verd i de groc, rierols que passegen enjogassats, muntanyes erosionades i escarpades que sangglacen el cor...
Aquella mateixa tarda, quan arribàvem a l’hostal em creuava amb el Sabata, rialler com sempre, em fotia un cop a l’esquena, em picava l’ullet i em donava les claus del cotxe. Aquelles claus em van pesar com una llosa. La Colls va dedicar-me un d’aquells somriures i va afegir:
-Bé, ara ja pots pujar al Port a esquiar! Què no estàs content?!-va afegir amb cara de sorpresa.
Jo no sabia ben bé què dir, no, no n’estava de content, ara mateix! És més no sabia ni com estava! Però, em vaig limitar a assentir amb un gran somriure estúpid.
Vaig pujar a l’habitació, vaig posar la roba dins la bossa i vaig baixar cap al menjador. Allà hi havia la Colls, riallera com sempre. Em va servir un cafè i es va asseure amb mi mentre es prenia un tallat.
-Sembla que no estàs massa content, passa alguna cosa?
-Em sap greu marxar, aquests dies m’ho he passat d’allò més bé i he descobert un raconet de món ben bonic.
-No marxis, pots fer nit aquí i pujar a esquiar al Port del Comte, les pistes tanquen a les cinc i en vint minuts ja hi ets!
I tant! Però, com no se m’havia acudit abans! Ja us ho he comentat com m’afluixen les neurones davant la Colls.
-Bé... si vols –va afegir com a resposta al meu mutisme.
-I tant i tant! –vaig esclatar –segur que encara m’has d’ensenyar moltes coses!
La Colls va riure: -segur, segur- Després d’aquell cafè, la Colls i jo vam anar a fer un tomb pel poble. Ens vam arribar fins al cementiri, hi havia una vista del poble preciosa i com la tarda començava a caure, el sol pintava aquelles contrades d’un ventall de rogencs. L’endemà vaig passar pel taller del Sabata, vaig pagar la reparació i vaig pujar a pistes. Vaig esquiar força bé: pel Sucre, la Bòfia, la Rata... tot i això, enyorava la Colls. Sembla estrany com algú et pot amarar només amb un parell de dies... A l’hora de dinar vaig anar al Refugi del Bages a fer una queixalada, mentre esperava el menú del dia vaig trucar la Colls.
-Ei piteua, no saps com et trobo a faltar! –vaig engegar. El seu riure em va omplir les orelles provocant un somriure idiota en els meus llavis. Li vaig dir que estava fent un mos al Refugi, ella continuava rient.
Abans que m’acabés les postres tenia la Colls asseguda a la meva taula, amb un cafè a cada mà. Ara qui reia era jo. Vam fer unes baixades tots dos, la Colls coneixia bé aquelles pistes.
De tornada cap al poble la Colls va agafar un trencall amb el seu 4x4, jo la vaig seguir, de sobte ens vam aturar. Tots dos vam baixar dels cotxes i vam caminar uns breus instants:
-Passa alguna cosa piteua? Se t’ha espatllat el cotxe? Mira que avisem el Sabata i ràpid ho té enllestit- vaig bromejar. Ella va riure, com ho feia habitualment
-nooooooooooooooo home nooooooo! Vine acosta’t, això és el mirador del Codó, no em diguis que no és fantàstic.
He de confessar que els seus ulls em tenien massa engrescat com per mirar enlloc més, vaig aprofitar per fer-li un petó, vaig tancar els ulls per si m’havia de fotre una llesca no haver-la de veure venir.
La Colls tenia raó, el paisatge era molt maco, semblava de postal, aquelles fotos que envien al temps de TV3, llàstima que jo no duia la càmera.
El que quedava de setmana va transcórrer pujant i baixant pistes, sol al matí, amb la Colls a la tarda. Passejant per Sant Llorenç, vila que cada cop trobava més encantadora, i per la comarca. Però, com tot, la setmana arribava a la seva fi i amb ella les meves vacances. Vaig acomiadar-me d’aquell raconet de món que la Colls m’havia descobert amb una passejada solitària i tranquil·la, respirant els colors i olors de la muntanya. Després, la Colls... va ser dur, ja us he dit com m’havia amarat la piteua. Vaig posar-me en marxa després d’haver dinat, de retorn cap a casa vaig haver d’aturar-me a la Llosa del Cavall, per observar la presa, massa buida, la sequera es deixava sentir. El meu cor també semblava una mica sec. Així que vaig aprofitar la parada per trucar la Colls:
-Piteueta, encara no he fet quinze quilòmetres i ja t’enyoro, no voldries pas que t’ensenyés ara jo el meu poble?

Un llibre digital?

Creieu que d'en Patufet només hi ha una versió? Això és que encara no heu llegit les adaptacions del clàssic que els nois i les noies de la Ses de Sant Llorenç han fet, feu-hi un cop d'ull:
http://phobos.xtec.cat/llibres/llibre/

SOPA DE CONTES

Què passaria si els personatges de tots els contes que algun cop ens han explicat, hem llegit o hem sentit caiguessin dels seus llibres i després no trobessin a quin conte han d'anar a parar? Si cadascun ecollís el company que volgués i muntessin una nova història... que el llop no es mengés les cabretes, que l'home del sac es quedés a l'atur, que la Caputxeta decidís renovar vestuari...

Aquí teniu unes quantes idees que els alumnes de segon d'ESO de la SES de Sant Llorenç de Morunys s'han empescat:

LA CABRETA VERMELLA I ELS TRES PORQUETS

Hi havia una vegada una família de cabretes. La mare, el pare i sis filles. Un dia va néixer la setena cabreta i tots es van posar molt contents. Quan la cabreta petita ja era una mica més gran, va caure en un bidó de pintura roja i tota la llana se li va tenyir. Des de llavors tothom li deia la cabreta vermella.

Un dia, mentre la cabreta vermella estava passejant pel bosc va trobar una caseta i hi va entrar. La caseta estava buida, però hi va trobar tres cadires, tres plats i tres llitets. Quan es disposava a marxar va sentir unes veus que cantaven i que se sentien cada cop més fort. La cabreta no es va espantar, però com era curiosa, va mirar per la finestra i va veure tres porquets que s'acostaven. De seguida es van fer amics, allò de conèxeir una cabra vermella no passava tots els dies! Els garrins li van explicar que per la zona rondava un llenyataire que els feia la vida impossible. Van decidir anar a fer un volt pel bosc per tal d'esbargir-se una miqueta. En sortir es van trobar amb un gegant que caminava despistat i una mica desorientat. El gegant va entrepussar amb la casa dels porquets i només en va deixar les runes. Els porquets i la cabreta van quedar glaçats, però com lamentar-se no servia de gaire, van decicir anar a construir una nova casa, era una bona època per la construcció, el boom immobiliari encara no havia tocat sostre.

El porc petit va fer una casa de palla; el mitjà, de fusta i el gran, de maons. La cabreta que en un catàleg de joguines havia vist la caseta de la Barbie va començar a fer-se una caseta de plàstic. El llenyataire, que no s'estava de res, quan va veure les cases li va agafar un rampell de mal cafè i va cremar la casa de palla, sense parar-se a pensar que allò podia cremar tot el bosc. El porquet va córrer cap a casa del seu germà mitjà. Però, el llenyataire el va seguir i amb una destral va tallar els pilars de la casa fent que s'ensorrés. Els dos porquets van agafar el cotxe i van anar cap a la casa del garrí gran. Van entrar el cotxe al garatge i quan sortien van veure el llenyataire amb l'excavadora d'en Bob el manetes disposat a ensorrar la casa de maons. Els tres porquets van anar cap a la casa de plàstic model Barbie Súper Star que havia fet la cabreta. Aquesta, en veure que el llenyataire seguia els tres amics seus va treure un tub allargat i va cridar: -Minairons sortiu del canut!- Van sortir una colla d'éssers minúsculs que no paraven de cridar -què farem? què direm? què farem? què direm?... La cabreta els va ordenar que agafessin l'excavadora i la tiressin al mar. El llenyataire va poder saltar a temps. Com volia ensorrar la casa va anar a buscar un bazuca, disposat a tot. Però, vet aquí que en aquell moment va aparèixer un vell amic de les cabretes, el llop, que es va empassar l'emprenyador del llenyataire d'una mossegada.

Els porquets, la cabreta vermella i el llop van fer una gran festa per celebrar-ho i no van menjar anissos com acostuma a passar als contes, perquè s'estimaven més la xocolata. Així que es van fer un bon tip de xocolata i melindros!

ARNAU BESORA 2n ESO

PEP EL GELATER

Vivim a l'any 2050. La terra s'ha convertit en un desert; ja ens ho advertien, ja, això de la desertització del planeta... El cas és que l'home del sac no té feina ja que els nens no tenen força ni per aixecar-se del sofà amb tanta calor i per tant no fan malifetes. L'home del sac se les ha de pensar totes per guanyar-se la vida! Tip de fer cursos i cursets que l'INEM li proposa, decideix, finalment, muntar-se una gelateria. Els gelats sí que vénen de gust amb tanta calor, tot i això el pobre home del sac no té gaire èxit. Resulta que la seva imatge no l'acompanya gaire, és més lleig que un pecat el pobre! Amb la feina que tenia abans ja li anava bé, es tractava de fer por! Però ara, ara ha de vendre gelats i cara al públic la imatge és molt important; i és clar amb aquesta cara... la gent quan el veu arrenca a córrer. Com la gana aguditza els sentits, l'home del sac es va haver de buscar un dependent. Va triar el seu millor client del passat, un noi força entremaliat que sempre acabava dins el sac i que va acabar amb un gran complex d'Estocolm. Gràcies al nou fitxatge l'home del sac va deixar de ser-ho per convertir-se amb Pep el Gelater. El negoci començava a rutllar i en Pep va fer molts diners; no tots eren per a ell, val a dir que se'ls repartia amb el seu ajudant.

Els científics de la NASA van poder arreglar el tema de l'escalfament del planeta: capa d'ozó nova, aigua a dojo... i el van deixar com nou, així que la terra va tornar a ser la que era i l'home del sac va tornar a tenir feina. Els nens ja sé sap, van de la mà amb les entremaliadures. Tot i això, la gelateria va continuar funcionant gràcies al dependent que va passar a ser l'amo i que no para de guanyar diners.

ALBERT ORIOL 2n d'ESO

Si tingués un barret de copa...en faria sortir milers de mots... però no d'aquells mots qualssevol, no. Mots màgics. D'aquells que no et deixen indiferent, aquells que sembla que sigui el primer cop que els escoltes, aquells que et fan canviar l'ànim i són capaços de dibuixar-te un gran somriure, d'il·luminar-te la mirada o de fer-te cada dia una miqueta més gran! Paraules que tothom pogués entendre, independentment de la seva llengua, raça, edat, cultura o religió. Paraules que traspassessin fronteres, creences i cors, paraules universals.Mots que caminarien un al costat de l'altre, creant un llarg i ferm camí que permetés a tot aquell que el volgués seguir endinsar-se en un món ple d'aventures o d'imaginació o d'amor o de passions o de qualsevol altre sentiment que ell volgués crear; històries mai viscudes ni descobertes abans. I encara més, crearia tants mots tants... mots nous i vells, dolços i amargs, mots per aprendre, mots per llegir, mots per escoltar, mots per pensar, mots adequats i inapropiats, mots que t'envolten, mots i més mots... perquè quan aboqués el meu barret sobre el món, una pluja fèrtil i suau l'impregnés tot de tal manera que tothom pogués dir la seva, que trobés aquell mot perdut o aquell que no va arribar ni a perdre, mots que ens fessin somiar, entendre'ns, plorar, riure... i que ens descobrissin la màgia de les paraules.

Mariona

Va de llibres... (alumnes ESO)

El verb llegir no té imperatiu. Llegeix pel plaer de llegir, d'endinsar-te en un munt d'aventures, d'històries, per viatjar en el temps i en l'espai... Si comences un llibre diverses vegades i no t'enganxa, deixa'l, potser més endavant t'agradarà. Llegeix un llibre perquè t'atreu, perquè no saps el que pots trobar-hi, per viure'l, pel que tu vulguis... però mai perquè s'hagi de llegir. Aquest espai és per vosaltres perquè expliqueu els llibres que més us hagin agradat, perquè hi poseu un fragment que us hagi marcat, per recomanar una lectura... vosaltres mateixos, això va de llibres...